No hi ha neu? (II)

El venedor de motos (o la importància d'una bona pronunciació)A las 8h es va presentar al refugi l’Emili(alias el venedor de motos) i ens va despertar amb la seva energia característica. Cadascú es va anant aixecant al seu ritme i com que no teniem aigua corrent vam haver de fer el rentat del gat: ens vam treure las lleganyes i ens van passar la mà pel cabell.

A falta de WC les aïgues menors cadascú las feia allà on pensava que no el veien. Les aïgues majors amb el fred que fotia ja van ser una cosa més complicada i algú las va haver d'ajornar per quan arribés a casa. Per compensar aquestas mancances vam esmorçar de conya a base de fruita, cacaolat calent, torrades amb mermelada i fins i tot embutit i formatge. A falta d’higiene, tiberi.

Cap allà las 10h van arribar l’Alex(el més veterà del grup), l’Eva, la Glòria i el Dimitri (el més jovenet). Encara faltava per arribar l'últim cotxe i començava a fer-se tard. Així que a las 11:30h vam decidir començar a pujar i que els altres ja ens agafarien. Quan vam arribar al llac que ens havia de proporcionar aigua el vam trobar totalment congelat. La capa de gel era tant gruixuda que fins i tot aguantava el pes del Dimitri. Es veu que la nit havia estat freda de collons.Quan vam pujar al Joffre(2.362m.) vam fer la primera reunió per picar alguna cosa (¡Mosquis, kiwis confitats!). Allà ens van enganxar l’Itzel, la Marta, el Gregor i l’Alicia. El seu retard era degut a que en lloc de tirar per l'autopista fins a Perpignan havien agafat la carretera per Puigcerdà. Per-pignan, Puig-cerdà, no és el mateix Emili). Tot i aixì no van atansar-se, ni de lluny, a las 7:30h que vam trigar nosaltres. No em vull imaginar quantes hores haguesim trigat d'haver tirat per Puigcerdà.Ara que ja hi erem tots vam atacar la pujada al Canigó disfrutant d’un panorama fabulós. El camí no era gaire exigent. Només calia no trepitjar el gel per no relliscar. Així que vam fer la pujada practicament d'una tirada. Al cim(2.784m.) ens vam trobar amb una tramontanada fortísima que feia molt incomode estar-s'hi, així que ens vam fer las fotos de rigor i vam començar a baixar per la xemeneia. Els que patim de vertígen vam repasar tot l’arbre genealógic del venedor de motos mentre provavem de no caure i arrosegar a la resta del grup en la nostre caiguda. La muntanya no regala res, però el factor E (E de "el venedor de motos) sempre li afegeix un plus de dificultat...Una vegada superat el tràngol vam pasar per la impresionant bretxa Durier. A partir d'aqui vam carenejar tranquilament fins que ens vam aturar a fer un picnic a base de fruita, entrepans, fruits secs i xocolata(llàstima de vi!). Els descens per la cresta del Barbet semblava que seria un passeig i va resultar un auténtic infern. La ventada era tant forta que semblava que el pobre Dimo sortiria volant d’un moment a un altre. No sabia si portar-lo agafat de la mà, posar-li pedres a las butxaques o directament lligar-ho amb dos fils i fer-lo volar com si fos un estel.

Va arribar un moment que tot i portar guants vaig perdre la sensibilitat a las mans i com que tenia por de deixar anar al Dimo vaig haver de demanar-li a Marçal que em donés un relleu. A més m'havia fet caldo el genoll. Mentre baixavem ens vam adonar que allò que el guarda de Mirailles li havia dit realment al venedor de motos no era: Aquest cap se setmana no hi ha neu. El que li havia dit realment era: Aquest cap de setmana no hi aneu. NO HI ANEU, no pas NO HI HA NEU. Que n'és d'important una bona pronunciació!De camí al refu ens vam aprovisionar de llenya per passar la nit, que prometia ser més freda que l'anterior. Tant que l'Alex i companyia van decidir marxar abans de que es fes fosc i buscar-se un hotel on dutxar-se i dormir calentets. I just quan acavàbem de fer foc es va obrir la porta i van apareixer 6 francesos que ràpidament van pendre posicions a las lliteres. La nostra reacció va ser rapidíssima i mentre que uns movien fitxa ocupant lliteres la resta va pendre posicions a la cuina preparant el sopar. Marcant territori.

El més enrotllat dels francesos ens va oferir vi i nosaltres van correspondre donant-li a tastar del nostre. Així gràcies a l'alcohol i a la guitarra de la Itzel es va anar escalfant l'ambient fins que va arribar el moment álgid de la nit en que el gabatxo enrollat va cantar amb nosaltres Jesucristo García de Extremoduro a crit pelat. Amb tant d'ambient vam acabar amb las existéncies de vi i si haguessim portat un barril de 10l. de cervesa penso que també hauria caigut(la propera vegada). Al final, el cansament i l'alcohol van fer efecte i només va aguanta el Marçal, que es va quedar tocant al costat de la llar de foc. Així la resta ens vam poder anar a dormir sentint els acords llunyans de la guitarra.
_